BROSSALOT

Ni tan sols no m’atreveixo a pronunciar el seu nom.
Fou l’home de la meua apostasia i padrí de casament, un casament al qual no
va assistir ningú de la meua família. No tinc documents que acrediten aquesta
cerimònia, però tampoc els necessito per a saber que així va ser.
No sé si estem parlant de la mateixa persona: la que jo recordo o la que alguns
volen recrear.
El que jo vaig conèixer sentia el plaer de la música, tant amb el grinyol d’una
porta com amb el propi Tristany, descobrint al mateix temps i en un cinema de
barri l’aleshores desconegut Spielberg. Tot això i tot allò i més encara, sense
internet, però amb molt de nas i moltes antenes.
Per culpa d’ell, durant un temps i al carrer Madrazo em varen planxar el mitjons
i fins i tot els calçotets. Coneixent els actors d’aquesta circumstància es fa difícil
la comprensió dels fets. Però així va ser, formant part d’un conjunt molt més
complex i vital.
Quan jo li explicava que al poble del costat del meu poble hi havia un home que
posava els peus de tal manera en caminar, que el batejaren amb el mot de “les
dues menys deu”. Ell reia.
Jo també vaig gaudir enormement a Sant Paul de Vence fa trenta nou anys
quan va escopir sobre un plat de llobarro, en un sopar històric i commemoratiu.
Això és el que jo necessitava veure i saber en aquells moments. M’agradaria
també saber on ha anat a parar el “duro” de paper que portava brut i rebregat a
la Butxaca i que era un dels seus símbols de resistència.
Segur que no parlem de la mateixa persona. Un mata-capellans que escrivia a
llapis i viatjava amb una ampolla de licor del polo.
Hem arribat fins aquí sense tirar un puto confetti.
Els que realment han conegut i estimat aquesta persona, saben perfectament
de què estic tractant de dir.
Un dia sense creus el varen soterrar i vaig poder acomiadar-me d’ell, cantant-li
el to-ca-ti-co-to-ca-ta.”
carles santos